Dia da Familia

Així de distant es com en teoria s’anomena el Nadal aqui a Moçambic. Dona una idea de lo relatiu que resulten aquestes festes per aquestes terres, tot i que afortunadament el Nord va lluitant poc a poc per solucionar-ho.

El carrer no fa pudor de Nadal (i això es una cosa que sincerament s’agraeix) i com a màxim et trobes algun comerç amb missatges nadalencs. Amb molta sort, algun s’ha gastat els calers i ha ficat llumetes però son excepcions i criden molt la atenció.

Després esta el tema de la calor. A mi veure un tio amb xaqueta i gorro vermell a 30º de temperatura la veritat es que s’em fa estrany.

Al igual que veure avets de nadal amb les boletes... no podrien ficar palmeres?? I es que una impressió que tinc es que podrien agafar els patrons del nadal i adaptar-los al seu contexte, no se... potser tampoc val la pena. Això del nadal es molt europeu-occidental (en teoria es reuneix la familia abans del dur hivern). Si aqui no té sentit una celebració d’aquest tipus potser seria millor que no la fesin... segur que tradicionalment també ells tenen alguna data més de reunió familiar, no? Ho investigaré.

Doncs res, a mi la veritat es que ja em va bé no palpar això del nadal, no tinc gaires coses que celebrar... diuen que bé esta allò que bé acaba, i aquest final d'any està sent durillo en molts aspectes...

ja veurem el següent, ok?

per cert, comentar a tots aquells que es preocupen pel meu estat de salut que el dia 25 em vaig llevar fataL, tenia el cos molt calent, anava lleuger de ventre (no se si m'explico...) i el cap no gaire centrat (tot i que això era per altres coses...) així que vaig pensar que tal i com estan les coses l'últim que necessitava era una malaria mal agafada, vaig anar a una clínica a fer-me un test (total no arriba a 3 €) i va donar negatiu, AIXÍ QUE TOTS TRANQUILS!

:(

De todo hay en la viña del señor

Bueno... esto tiene que continuar, no?

El domingo pasado por la tarde fui con un par de colegas a pasear por la Costa do Sol. Aqui en Maputo es habitual que el domingo la gente aproveche el festivo para hacer vida social y esas cosas... La avenida se llena de gente y vendedores y vas cruzando familias, grupos de jóvenes con la música a tope (despúes me entere que no tienen ni para pipas, pero se compran un coche y ya se creen ser algo en esta vida), payasos, más vendedores...

Merodeando por la playa y mirando el ambientillo llegamos hasta el Club Náutico (es como un aparcadero de barcos de recreo puesto que que no hay puerto o dique). Nos acercamos a chafardear un poco y uno de mis amigos reconoció a una familia de españoles que volvia de pasar un dia en el mar en un barquito tan modesto como este:

Asi de grande pero unos 10-15 años más viejo.

La conversación fue un poco lo típico de "como va todo", "tu que tal", "a ver cuando quedamos"... mientras los niños jugaban con la pesca y nos la mostraban con orgullo.

Al salir de allí le pregunté a mi amigo quien era el dueño del barco con el que habia hablado, ya que me llamaba la atención que tuviera un barco del que si ya precisas de cierto nivel económico en España para permitirtelo, no digamos lo que eso supone aqui en Mozambique...

"Pues trabaja en la cooperación"

Como???? Y se puede permitir semejante barco, mantener a toda su familia... si que gana pasta, no? Y donde esta?

"Es el coordinador de proyectos de una ONG cristiana, Jovenes del Tercer Mundo, de los Salesianos"

Bueno... se que falta mucha información para hacerse con un juicio más o menos correcto de los hechos... pero la verdad es que no huele muy bien, verdad???

ay madrecica mia...

...yo no se porque pasarán estas cosas...

yo tampoco yaya


Infelizmente um besinho moçambicano

Casa i feina

Molt bones! Avui una mica ensenyar-vos on passo part de les hores que van passant.

Per començar l’apartament, es a l’edifici “33 andar”, el més alt de Moçambic. Es troba aprop de zona del port (Baixa) just a la cruilla dels carrers 25 de Setembro (que va ser el dia que va començar la lluita armada per la lliberació nacional) i Vlademir Lenin (es curiós això de viure al carrer Lenin…). Es d’una italiana que ha marxat un parell de mesos y estem rellogats un Italia (Mario) i jo (podeu imarginar-vos el portugués-espanyol-italià que fem servir per comunicar-nos!!!)



Per el mòdic preu de 325$ (despeses incloses) aquesta es l’habitació on de moment vaig dormint. Ja veieu que la tinc preparada contra els mosquits, i es que, malgrat que m’havien dit que 14 pissos els mosquits no son capaços de pujar-los, la veritat es que em van tenir un parell de nits bastant putejat! Ara per sort ja tinc la situació controlada. Ara el problema es que no hi ha cortines i aquí surt el sol a les 4.30 del matí (i just per la meva finestra!!!!) amb resultat que fagis el que fagis t’acabees llevant a les 6 degut a la llum i la calor… La solució transitoria es dormir amb màscara (semblo el Robin…) i les capulanes aguantades amb Blu-tak a la finestra.


La cuina. No estaria malament si no fos per la invasió de cucaratxes que tenim! Fa ja una setmana que estem en guerra (“Donde hay león no manda cebra” que diu el Mario), i matem de l’ordre de 2 grans, 4 mitjanes i un munt de petites cada nit (no entenc perque aquests bitxos no surten de dia…).





Com podeu veure, lo millor de l’apartament son les vistes (veiem el riu i el mar desde el balcó).

El menjador.

I després tenim la oficina (escritorio en portugués). Està a uns 25 minuts a peu de casa, però hi ha una chapa que et deixa aprop i a vegades l’agafo. La compartim amb ISF (de Madrid) i nosaltres tenim un despatx.

Ja veieu que de moment son un parell de taules i unes cortines (que he colocat jo perque sino per la tarda et torres aquí dins).

A la casa viu el Marcus amb la seva familia (la dona i la filla Alice que m’ha agafat bastant carinyo). Fa la feina de vigilancia, manutenció i xapusses bàsiques. La veritat es que una bona part del portugués que parlo li dec a ell ja que he agafat el costum d’intentar xerrar amb ell una estona cada dia i axí anant practicant sense pressió (i per quan ja tingui el portugués aprés em fet el pacte d’intercanviar el meu espanyol per el seu changana!) M’explica coses curioses com que ell es de Quelimane on té una altre dona amb 4 fills (jo ja li he dit que intenti no tenir més fills!). Per veure la familia (cada uns 6 mesos) agafa un machibombo que fa una ruta de 3 dies, parant al mig de la carretera per dormir (i jo amb un viatge de 8 hores vaig acabar baldat!!)

Aquí, jo amb la Alice (veieu com em té apreci?) el Marcus i Carla, una empleada d’ISF, que sincerament no se ben bé quines tasques té…

Ara que hi penso una altre cosa que m’ha cridat l’atenció es que tant el fill petit del Marcus i el de la Carla tenen noms anglesos (Chelton i Brandom crec…) i em va donar la sensació que ho feien per intentar donar-li més oportunitats de cara al futur.

Dia internacional contra la SIDA

Dissabte passat dia 1 va ser el dia internacional contra la sida. Com ja vaig dir a l’agost, el problema de la SIDA es francament preocupant aquí a Moçambic, amb unes tases del 25 % d’infectats (que pugen significativament a zones determinades com son els barris perifèrics).

Com a curiositat dir-vos que l’Hospital Clínic té un centre de recerca a la provinca de Xai-xai que està investigant vacunes per la malària (un projecte ja molt avançat) i també per la SIDA (en fase d’experimentació amb humans) i segons una cooperant de Médicos del Mundo amb moltes garanties d’èxit. Tot això financiat, entre altres, per la fundació Bill Gates (que de fet és el finançador privat més gran del mon en cooperació, i es que aquest tiu d’informàtica no tindrà ni idea (Windows Vista es un exemple) però de treure rendiment a les peles en sap tant (Windows Vista torna a ser un exemple) que es veu que molts millonetis americans que també volen deduir impostos i netejar la seva imatge pública ficant diners en temes de cooperació ho fan mitjançant la seva fundació).

Bueno… el tema es que jo aquell dissabte vaig anar amb la Teresa (administrativa de Médicos del Mundo) i el Pablo (el seu novio i futur ajudant del meu projecte) a Matola (una ciutat de 600.000 habitants al costat de Maputo i que es la capital de la provincia de Maputo (vamos como si l’Hospitalet fos la capital de la provincia de Barcelona i Barcelona la capital de Catalunya, no se si me explico…)) per commemorar aquest dia.

Els actes van començar amb una ofrena floral en record als mords per la SIDA a la Plaça dels Herois Moçambicans (quasi totes les ciutats una mica grans tenen un plaça amb aquest nom i a més segueix un estil similar) per part de l’administrador de la ciutat.

Ofrena floral en record als morts per la SIDA

Tocant l'himne del país.

Després, una bonica comitiva de 4x4 blancs es va dirigir a través dels barris més pobres de Matola fins… el centre cívic? No sabria com dir-ho… una carpa on es feien actes… va començar amb caminada popular d’uns 15 minuts (en teoria tenia que durar 1 hora),

una explicació de la responsable de salud de Matola sobre el SIDA (que és, com es transmet, precaucions a pendre,…) i la Còlera (a l’estiu d’aquí es un problema sanitari i ja s’han donat uns 100 cassos, amb el calor encar per arribar) seguit d’una mostra d’entitats del barri: un obra de teatre (sobre la importància del preservatiu), un grup de dones cantant cançons tradicionals,

uns joves que feien dança moderna (Sara, esto lo he grabado especialmente para ti, bailan en una lona que esta sobre arena de playa)

...per que hi ha tants negres que volen semblar rappers americans??? la cultura americana no té fronteres!!

i un discurs final de l’administrador agraint la dedicació i totes aquestes coses que solen dir els polítics…

Assitents a l'acte

Com a reflexió de tot dir que els assistents amb prou feines arribarien a 60 persones (i 20 eren activistes i col·laboradors de Médicos del Mundo) d’una població de 600.000 habitants, o sigui que queda patent la dificultat de fer veure la importància d’aquests problemes a la població local...

No eramos muchos, pero vino Ronaldinho!

"Un somni sol, només és un somni, un somni compartit és una realitat" el que no està tant clar es fins a qui punt aquest és un somni compartit

Virgin mola

Siiiiiiii…

Ja se que tots vosaltres voleu fotos de Moçambic i Maputo, però encara haureu d’esperar una mica!!! La raó? Doncs que el viatge d’avió va estar “muito bem” i crec que val la pena d’explicar!

El Barcelona – Heathrow no va tenir res d’especial. Lo bo va ser el vol Heathrow – Johannesburg. La companyia era Virgin Atlantic… i com les gasten!! L’avió era el típic transoceànic però per dintre estava molt cuidat amb un ambient “modernillo” (amb files de seients de diferents colors i televisió a cada un!!!!). En consonancia les típiques fulles d’informació en cas de emergència eren una mica catxondes i feia gràcia de veure el vídeo que ho explicava tot (que per cert he trobat al youtube!)

el folleto

i el video!

A la televisió hi havia pelis, programes de tele, música, jocs… com que tot era en anglés vaig optar per mirar Bubble Fiction, una peli japonesa (en plan Back to the Future) en versió original subtitulada. Després vaig provar algunes pelis d’acció i poc argument (així si no entenia res tampoc m’hauria d’importar) tipus Die Hard 4.0 i Transformers. La veritat es que no vaig entendre res...

Ja cansat de mirar pelis vaig optar per tafanejar el programa a veure que trobava... hi havia una secció per a nens (kids) que recollia el contingut adreçat a ells. I sabeu que vaig trobar a la secció de música???

No se si es veu bé així que aquí ho teniu:

Doncs si, ara resulta que el Nevermind es per a nens... Ara que ho penso, quan va sortir el disc jo tenia 14 anys, però no crec que sigui excusa... o si??

El resum de tot això es que em vaig passar mitja nit sense dormir i evidenment després estava bastant cansat...

I en contraposició a la Virgin, el vol Johannesburg – Maputo el vaig fer amb Linhas Aéreas de Moçambique... nit i dia nois... només diré que al mostrador de Johannesburg no hi havia ningú pel que vaig haver de pregar als guardes que em deixessin passar sense fer el check-in (per lo que la meva maleta es va queda a Johannesburg i fins la tarda no la vaig poguer recuperar!) i les hostesses de vol no feien més d’insistir que no podia anar amb gorra dins l’avió ni podia llegir res!