Dia da Familia

Així de distant es com en teoria s’anomena el Nadal aqui a Moçambic. Dona una idea de lo relatiu que resulten aquestes festes per aquestes terres, tot i que afortunadament el Nord va lluitant poc a poc per solucionar-ho.

El carrer no fa pudor de Nadal (i això es una cosa que sincerament s’agraeix) i com a màxim et trobes algun comerç amb missatges nadalencs. Amb molta sort, algun s’ha gastat els calers i ha ficat llumetes però son excepcions i criden molt la atenció.

Després esta el tema de la calor. A mi veure un tio amb xaqueta i gorro vermell a 30º de temperatura la veritat es que s’em fa estrany.

Al igual que veure avets de nadal amb les boletes... no podrien ficar palmeres?? I es que una impressió que tinc es que podrien agafar els patrons del nadal i adaptar-los al seu contexte, no se... potser tampoc val la pena. Això del nadal es molt europeu-occidental (en teoria es reuneix la familia abans del dur hivern). Si aqui no té sentit una celebració d’aquest tipus potser seria millor que no la fesin... segur que tradicionalment també ells tenen alguna data més de reunió familiar, no? Ho investigaré.

Doncs res, a mi la veritat es que ja em va bé no palpar això del nadal, no tinc gaires coses que celebrar... diuen que bé esta allò que bé acaba, i aquest final d'any està sent durillo en molts aspectes...

ja veurem el següent, ok?

per cert, comentar a tots aquells que es preocupen pel meu estat de salut que el dia 25 em vaig llevar fataL, tenia el cos molt calent, anava lleuger de ventre (no se si m'explico...) i el cap no gaire centrat (tot i que això era per altres coses...) així que vaig pensar que tal i com estan les coses l'últim que necessitava era una malaria mal agafada, vaig anar a una clínica a fer-me un test (total no arriba a 3 €) i va donar negatiu, AIXÍ QUE TOTS TRANQUILS!

:(

De todo hay en la viña del señor

Bueno... esto tiene que continuar, no?

El domingo pasado por la tarde fui con un par de colegas a pasear por la Costa do Sol. Aqui en Maputo es habitual que el domingo la gente aproveche el festivo para hacer vida social y esas cosas... La avenida se llena de gente y vendedores y vas cruzando familias, grupos de jóvenes con la música a tope (despúes me entere que no tienen ni para pipas, pero se compran un coche y ya se creen ser algo en esta vida), payasos, más vendedores...

Merodeando por la playa y mirando el ambientillo llegamos hasta el Club Náutico (es como un aparcadero de barcos de recreo puesto que que no hay puerto o dique). Nos acercamos a chafardear un poco y uno de mis amigos reconoció a una familia de españoles que volvia de pasar un dia en el mar en un barquito tan modesto como este:

Asi de grande pero unos 10-15 años más viejo.

La conversación fue un poco lo típico de "como va todo", "tu que tal", "a ver cuando quedamos"... mientras los niños jugaban con la pesca y nos la mostraban con orgullo.

Al salir de allí le pregunté a mi amigo quien era el dueño del barco con el que habia hablado, ya que me llamaba la atención que tuviera un barco del que si ya precisas de cierto nivel económico en España para permitirtelo, no digamos lo que eso supone aqui en Mozambique...

"Pues trabaja en la cooperación"

Como???? Y se puede permitir semejante barco, mantener a toda su familia... si que gana pasta, no? Y donde esta?

"Es el coordinador de proyectos de una ONG cristiana, Jovenes del Tercer Mundo, de los Salesianos"

Bueno... se que falta mucha información para hacerse con un juicio más o menos correcto de los hechos... pero la verdad es que no huele muy bien, verdad???

ay madrecica mia...

...yo no se porque pasarán estas cosas...

yo tampoco yaya


Infelizmente um besinho moçambicano

Casa i feina

Molt bones! Avui una mica ensenyar-vos on passo part de les hores que van passant.

Per començar l’apartament, es a l’edifici “33 andar”, el més alt de Moçambic. Es troba aprop de zona del port (Baixa) just a la cruilla dels carrers 25 de Setembro (que va ser el dia que va començar la lluita armada per la lliberació nacional) i Vlademir Lenin (es curiós això de viure al carrer Lenin…). Es d’una italiana que ha marxat un parell de mesos y estem rellogats un Italia (Mario) i jo (podeu imarginar-vos el portugués-espanyol-italià que fem servir per comunicar-nos!!!)



Per el mòdic preu de 325$ (despeses incloses) aquesta es l’habitació on de moment vaig dormint. Ja veieu que la tinc preparada contra els mosquits, i es que, malgrat que m’havien dit que 14 pissos els mosquits no son capaços de pujar-los, la veritat es que em van tenir un parell de nits bastant putejat! Ara per sort ja tinc la situació controlada. Ara el problema es que no hi ha cortines i aquí surt el sol a les 4.30 del matí (i just per la meva finestra!!!!) amb resultat que fagis el que fagis t’acabees llevant a les 6 degut a la llum i la calor… La solució transitoria es dormir amb màscara (semblo el Robin…) i les capulanes aguantades amb Blu-tak a la finestra.


La cuina. No estaria malament si no fos per la invasió de cucaratxes que tenim! Fa ja una setmana que estem en guerra (“Donde hay león no manda cebra” que diu el Mario), i matem de l’ordre de 2 grans, 4 mitjanes i un munt de petites cada nit (no entenc perque aquests bitxos no surten de dia…).





Com podeu veure, lo millor de l’apartament son les vistes (veiem el riu i el mar desde el balcó).

El menjador.

I després tenim la oficina (escritorio en portugués). Està a uns 25 minuts a peu de casa, però hi ha una chapa que et deixa aprop i a vegades l’agafo. La compartim amb ISF (de Madrid) i nosaltres tenim un despatx.

Ja veieu que de moment son un parell de taules i unes cortines (que he colocat jo perque sino per la tarda et torres aquí dins).

A la casa viu el Marcus amb la seva familia (la dona i la filla Alice que m’ha agafat bastant carinyo). Fa la feina de vigilancia, manutenció i xapusses bàsiques. La veritat es que una bona part del portugués que parlo li dec a ell ja que he agafat el costum d’intentar xerrar amb ell una estona cada dia i axí anant practicant sense pressió (i per quan ja tingui el portugués aprés em fet el pacte d’intercanviar el meu espanyol per el seu changana!) M’explica coses curioses com que ell es de Quelimane on té una altre dona amb 4 fills (jo ja li he dit que intenti no tenir més fills!). Per veure la familia (cada uns 6 mesos) agafa un machibombo que fa una ruta de 3 dies, parant al mig de la carretera per dormir (i jo amb un viatge de 8 hores vaig acabar baldat!!)

Aquí, jo amb la Alice (veieu com em té apreci?) el Marcus i Carla, una empleada d’ISF, que sincerament no se ben bé quines tasques té…

Ara que hi penso una altre cosa que m’ha cridat l’atenció es que tant el fill petit del Marcus i el de la Carla tenen noms anglesos (Chelton i Brandom crec…) i em va donar la sensació que ho feien per intentar donar-li més oportunitats de cara al futur.

Dia internacional contra la SIDA

Dissabte passat dia 1 va ser el dia internacional contra la sida. Com ja vaig dir a l’agost, el problema de la SIDA es francament preocupant aquí a Moçambic, amb unes tases del 25 % d’infectats (que pugen significativament a zones determinades com son els barris perifèrics).

Com a curiositat dir-vos que l’Hospital Clínic té un centre de recerca a la provinca de Xai-xai que està investigant vacunes per la malària (un projecte ja molt avançat) i també per la SIDA (en fase d’experimentació amb humans) i segons una cooperant de Médicos del Mundo amb moltes garanties d’èxit. Tot això financiat, entre altres, per la fundació Bill Gates (que de fet és el finançador privat més gran del mon en cooperació, i es que aquest tiu d’informàtica no tindrà ni idea (Windows Vista es un exemple) però de treure rendiment a les peles en sap tant (Windows Vista torna a ser un exemple) que es veu que molts millonetis americans que també volen deduir impostos i netejar la seva imatge pública ficant diners en temes de cooperació ho fan mitjançant la seva fundació).

Bueno… el tema es que jo aquell dissabte vaig anar amb la Teresa (administrativa de Médicos del Mundo) i el Pablo (el seu novio i futur ajudant del meu projecte) a Matola (una ciutat de 600.000 habitants al costat de Maputo i que es la capital de la provincia de Maputo (vamos como si l’Hospitalet fos la capital de la provincia de Barcelona i Barcelona la capital de Catalunya, no se si me explico…)) per commemorar aquest dia.

Els actes van començar amb una ofrena floral en record als mords per la SIDA a la Plaça dels Herois Moçambicans (quasi totes les ciutats una mica grans tenen un plaça amb aquest nom i a més segueix un estil similar) per part de l’administrador de la ciutat.

Ofrena floral en record als morts per la SIDA

Tocant l'himne del país.

Després, una bonica comitiva de 4x4 blancs es va dirigir a través dels barris més pobres de Matola fins… el centre cívic? No sabria com dir-ho… una carpa on es feien actes… va començar amb caminada popular d’uns 15 minuts (en teoria tenia que durar 1 hora),

una explicació de la responsable de salud de Matola sobre el SIDA (que és, com es transmet, precaucions a pendre,…) i la Còlera (a l’estiu d’aquí es un problema sanitari i ja s’han donat uns 100 cassos, amb el calor encar per arribar) seguit d’una mostra d’entitats del barri: un obra de teatre (sobre la importància del preservatiu), un grup de dones cantant cançons tradicionals,

uns joves que feien dança moderna (Sara, esto lo he grabado especialmente para ti, bailan en una lona que esta sobre arena de playa)

...per que hi ha tants negres que volen semblar rappers americans??? la cultura americana no té fronteres!!

i un discurs final de l’administrador agraint la dedicació i totes aquestes coses que solen dir els polítics…

Assitents a l'acte

Com a reflexió de tot dir que els assistents amb prou feines arribarien a 60 persones (i 20 eren activistes i col·laboradors de Médicos del Mundo) d’una població de 600.000 habitants, o sigui que queda patent la dificultat de fer veure la importància d’aquests problemes a la població local...

No eramos muchos, pero vino Ronaldinho!

"Un somni sol, només és un somni, un somni compartit és una realitat" el que no està tant clar es fins a qui punt aquest és un somni compartit

Virgin mola

Siiiiiiii…

Ja se que tots vosaltres voleu fotos de Moçambic i Maputo, però encara haureu d’esperar una mica!!! La raó? Doncs que el viatge d’avió va estar “muito bem” i crec que val la pena d’explicar!

El Barcelona – Heathrow no va tenir res d’especial. Lo bo va ser el vol Heathrow – Johannesburg. La companyia era Virgin Atlantic… i com les gasten!! L’avió era el típic transoceànic però per dintre estava molt cuidat amb un ambient “modernillo” (amb files de seients de diferents colors i televisió a cada un!!!!). En consonancia les típiques fulles d’informació en cas de emergència eren una mica catxondes i feia gràcia de veure el vídeo que ho explicava tot (que per cert he trobat al youtube!)

el folleto

i el video!

A la televisió hi havia pelis, programes de tele, música, jocs… com que tot era en anglés vaig optar per mirar Bubble Fiction, una peli japonesa (en plan Back to the Future) en versió original subtitulada. Després vaig provar algunes pelis d’acció i poc argument (així si no entenia res tampoc m’hauria d’importar) tipus Die Hard 4.0 i Transformers. La veritat es que no vaig entendre res...

Ja cansat de mirar pelis vaig optar per tafanejar el programa a veure que trobava... hi havia una secció per a nens (kids) que recollia el contingut adreçat a ells. I sabeu que vaig trobar a la secció de música???

No se si es veu bé així que aquí ho teniu:

Doncs si, ara resulta que el Nevermind es per a nens... Ara que ho penso, quan va sortir el disc jo tenia 14 anys, però no crec que sigui excusa... o si??

El resum de tot això es que em vaig passar mitja nit sense dormir i evidenment després estava bastant cansat...

I en contraposició a la Virgin, el vol Johannesburg – Maputo el vaig fer amb Linhas Aéreas de Moçambique... nit i dia nois... només diré que al mostrador de Johannesburg no hi havia ningú pel que vaig haver de pregar als guardes que em deixessin passar sense fer el check-in (per lo que la meva maleta es va queda a Johannesburg i fins la tarda no la vaig poguer recuperar!) i les hostesses de vol no feien més d’insistir que no podia anar amb gorra dins l’avió ni podia llegir res!

O rei do metal vai imbora!!

Bueno nois… Ja soc a Maputo!!! (de fet quan estic escribint això realment estic a Inhambane, un poble a uns 400 km al nord de Maputo, però això es una altre historia…)

Tot molt bé i amb moltes ganes de començar a currar en serio!!

Com que suposo que voleu veure fotos de per aqui anirem avançant i de moment explicarem una mica com van anar les diverses “despes” que vaig fer abans de marxar.

Divendres amb gent de COMSA, va estar bé ja que la idea era juntar oficina i obra i encara ho vam aconseguir prou, no? I a més a més tots mesclats ja que vam sopar (mes aviat picotejar) en un basc que hi ha aprop de Colom. Aquí teniu les fotos de rigor:

Un combinado de oficina y obra!!!

Roger, para que mi ex-jefe no se queje que no sale en mi blog ahi cuelgo esto, ok????

El final de festa ja va ser bastant més reduit amb l’Oscar i el Ruche al Màgic. La veritat es que ens ho vam passar molt bé i vam acabar amb cert mal de cervicals, oi??

Dissabte amb els amics “de tota la vida” bastant tràquil, sopar (i riure molt amb el Luizzmizz i el Jordi) pendre unes copes i marxar a casa (estavem cansats...)

Però la apoteosi final va ser dilluns amb l’antikaraoke... començant per el mega-tema-duro-de-la-hostia “el rey del metal” que em van regalar (juntament amb un myspace que no té desperdici)

pa'duro yo!

seguint amb la meva "brillant" actuació interpretant el Blitzkrieg Bop dels Ramones (la propera vegada prometo apendre'm la lletra…)

Un gorret molt apropiat per cantar els Ramones, no?

i acabant amb l’apoteosis del tema final amb tots sobre l’escenari!!!!!!!!

Puc assegurar-vos que jo també tenia la boca oberta!!!

Cuida't molt noieta!!!!

Quin parell...

En resum: MOLTES GRÀCIES A TOTS!!!!!!!

Drexler - Disneylandia

L'altre dia a Radio 3 vaig escoltar aquesta cançó de Jorge Drexler (cantautor de l'Urugai) que m'ha agradat bastant, suposo per la manera de tractar el tema de la globalització...

Us adjunto un video que he trobat al YouTube i a veure que us sembla (penseu que no es oficial sino fet per algú de la xarxa):

i aqui la lletra:

" Hijo de inmigrantes rusos casado en Argentina con una pintora judía, se casa por segunda vez con una princesa africana en Méjico.

Música hindú contrabandeada por gitanos polacos se vuelve un éxito en el interior de Bolivia.

Cebras africanas y canguros australianos en el zoológico de Londres.

Momias egipcias y artefactos incas en el Museo de Nueva York.

Linternas japonesas y chicles americanos en los bazares coreanos de San Pablo.

Imágenes de un volcán en Filipinas salen en la red de televisión de Mozambique.

Armenios naturalizados en Chile buscan a sus familiares en Etiopía.

Casas prefabricadas canadienses hechas con madera colombiana.

Multinacionales japonesas instalan empresas en Hong-Kong y producen con materia prima brasilera para competir en el mercado americano.

Literatura griega adaptada para niños chinos de la Comunidad Europea.

Relojes suizos falsificados en Paraguay vendidos por camellos en el barrio mejicano de Los Ángeles.

Turista francesa fotografiada semidesnuda con su novio árabe en el barrio de Chueca.

Pilas americanas alimentan electrodomésticos ingleses en Nueva Guinea.

Gasolina árabe alimenta automóviles americanos en África del Sur.

Pizza italiana alimenta italianos en Italia.

Niños iraquíes huídos de la guerra no obtienen visa en el consulado americano de Egipto para entrar en Disneylandia. "

Aigua i muntanya

Bueno... suposo que ja heu tingut temps de llegir-vos la entrada anterior (si no ja trigueu que està molt interessant!!!)

La resta del pont de la diada el vam dedicar a seguir fent “activitats varies” per la muntanya.
Així per exemple el diumenge vam estar fent unes vies ferrates noves que han instal·lat a Ordino.

A mitja ferrata (si us fixeu l’Estel·la està a baix a l’esquerra).

Jo i la meva incapacitat de portar el casc recte (amb el d’obra em passa igual...)

L’experiència del Pont del Clop ens va marcar tant que dilluns al matí vam provar de remuntar el riu que passa per Ordino. Quin error!!! Va arribar un moment en que no veiem clar el camí cap amunt i tornar enrere també semblava bastant complicat...

Jo comprovant que tornar enrere no es gaire fàcil i, com es pot veure, a punt de cagar-me en tot.

No ens va quedar més remei que fer el cabra i arriscar-nos per una paret bastant vertical que hi havia a una banda. Afortunadament tot va anar bé però us puc assegurar que no ho penso repetir!!! Vam tornar cap a casa per pujar fins a pistes ja que aquell dia passava “la vuelta” per Andorra.

Jo no sé en que devia estar pensant l’Estel·la per fer aquesta foto...

Lo de “la vuelta” es bastant curiós, poc m’hagués imaginat abans tota la infraestructura que porta al darrera un grup de ciclistes!!! Organització, premsa, assistència, policia... tot un circ!!!

El cap de carrera seguit de un, dos, tres... onze!! motos i vuit ciclistes de grup perseguidor.

Retransmetent en directe des de el cap de carrera (al final aquest pobre home no va guanyar l’etapa).

El pelotón.

El pelotón d’assistència. Aquí ja estaven tornant després d’acabar l’etapa i estaven supercontents de poder córrer una mica i no anar a ritme de bici!!

El pelotón de policia (Guardia Civil, Mossos d’Esquadra i Policia Andorrana). En total potser vaig veure com 50 motos només de la poli!! (I a aquestes s’han de sumar les de prensa i alguna d’assistència.).

El podi, un camió.

L’arribada, dos camions.

I finalment per la diada vam estar a la ferrata d’Oliana, ja vaig parlar d’ella en el seu moment al fotolog. Molt entretingut i bon final de festa!

La meva botella d’aigua moments abans de decidir que la vida no té sentit i tirar-se barranc avall (et trobem a faltar...).

Jo dissimulant amb una pose atractiva la meva incapacitat de portar el casc recte.

Si Estel·la... ens queda una bona baixada fins al cotxe!!! (i a sobre ens vam perdre...).


Fiii!!! Res, nois i noies, espero veure-us aviat!!!

Remuntant la Ribera Salada desde el Pont del Clop

Ei gent! Uf… porto un retard amb això de les actualitzacions!!!! De moment la noticia bomba de la temporada la deixarem per més endavant, ok?

Avui toca explicar una excursió que vam fer l’Estel·la i jo per la diada i animar-vos a tots a que la proveu!!!!
El lloc en qüestió es el “Pont del Clop”. L’Estel·la ho va descobrir l’any passat amb el Jaume i després d’una primera visita vam decidir aventurar-nos riu amunt a veure que trobàvem.

Les dades bàsiques serien:

Situació:
Sortint de Solsona direcció Oliana, a uns 4 km hi ha una desviació a la dreta (LV-4011) que es una carretera de muntanya. Seguint la carretera a uns 10-15 km ho veureu indicat.

Equip necessari:
En funció de la estona que vulgueu estar. Nosaltres per una patejada (amb parades) d’unes 7 hores portàvem neoprens curts (l’aigua esta freda tot i ser estiu), calçat adequat (que t’agafi bé el peu però que es pugui mullar) i un bidó hermètic per dur el menjar i la càmera de fotos. Tot i que nosaltres no en dúiem es recomanable portar alguna corda curta d’uns dos metres amb mosquetons ja que hi ha salts d’aigua difícils de superar que tenen algun equipament per afrontar-los amb més garanties.

Ruta:
El lloc en si és una platja fluvial on hi va la gent a banyar-se i passar el dia. Des de aquí l’únic que s’ha de fer es seguir aigües amunt. El riu va variant d’amplada i profunditat durant el trajecte. El primer que us trobareu es “el pas de les aranyes”:

Si us fan por millor no mirar adalt!!!!

I després de remuntar un parell de salts d’aigua aquesta zona (a veure que us sembla):

Que gran, eh!!!!

Fins aquí la veritat es que amb una mica més d’una hora vas i tornes i no necessites tot l’equip que he dit abans.

Tot seguit hi ha com uns 30 minuts de caminar cap amunt amb l’aigua als turmells, un xic avorrit però que valdrà la pena. Arriba un moment que el riu es bifurca: o seguir amb aigua als turmells o cap a l’esquerra. Ja veureu que no s’ha de ser molt intel·ligent per saber quin camí promet més...

Pues eso, cap a l’esquerra!! A la poca estona de tirar per aquí el camí sembla tallat amb una cascada massa alta i de difícil accés, no desespereu! si us fixeu es pot bordejar per la dreta i seguir endavant, ok?

Tot el trajecte per aquesta zona està bastant bé, de fet a nosaltres ens va costar bastant donar mitja volta i tornar cap avall, però la tarda se’ns queia a sobre i no teníem més remei!!

Més o menys vam arribar fins aquí.

L’estiu vinent tenim ganes de tornar-ho a fer i provar de seguir més cap amunt a veure que hi ha. Investigant la zona creiem que hi ha un lloc on pots deixar el cotxe i després de caminar uns 30 minuts arribar directament a la bifurcació del riu, no se... ja es veurà!

Si a algú li motiva i vol apuntar-se ho pot comentar aquí i serà degudament avisat!!

Tabiques de Souza

Com que no havia fet prous vacances a Moçambic, la setmana del 15 d’agost vam marxar al Festival Paredes de Coura i a fer una mica de ruta pel nord.

Sortíem divendres dia 10 de Barcelona la Estel·la i jo per trobar-nos de ruta a l’Ignacio i el Luizzmizz. Via Aranda de Duero vam arribar a la urbanització “El Montico”, passat Valladolid, on ens esperaven la Sara i el Marc. Es veu que aquí dins hi ha tota la plana major del Partit Popular de Castella Lleó. Nosaltres no vam tenir millor idea que celebrar-ho sopant por todo lo alto (gràcies a la família de la Sara) i acabar el dia fent un cremat i cantant “El meu avi” (en resposta a un “Cara al Sol” que s’havia escoltat anteriorment...)

Al dia següent una passejada amb esquirols, un bany a la piscina i cap a Paredes! Arribàrem cap a les 5, plantarem la tenda i vam anar cap el poble, que estaven de festes. Vam gaudir sopant francesinhas, uns sandwiches típics del nord de Portugal per després descobrir un duel de bandes de poble molt peculiar (feien versions de clàssics dels 80 i vam flipar bastant!)

En plena interpretació del "Bohemian Rhapsody" dels Queen.

Ignacio demostrant la seva admiració a Manowar (tot i que no tocaven al festival), o no...

La resta de dies del festival es poden resumir en: llevar-se, anar a esmorçar a un bar proper a base de caldo verde, bifanas, pà amb xoriço i altres menjars de la zona (tots molt bons), fer el gos la resta del matí (banyant-se a la platja fluvial del riu, per exemple) i fer temps fins la tarda que començaven els concerts. Anar menjant (a destacar les crepes de milkibar!!!) i anar escoltant música fins la una o dues que tornàvem a la tenda a fer unes cigarretes i tornar a dormir.

Vista de l'escenari principal en forma d'anfiteatre natural (així pots veure els concerts sentadet sense estressar-te!)

L'Estel·la provant-se una xaqueta (a falta de mirall li feia fotos per que es veies com li quedava) i el típic italià toca-huevos a la seva esquerra...

Musicalment el més destacable (partint de la base cap dels grups m’entusiasmaven) serien, del primer dia Blasted Mechanism, amb una estètica tribal-futurista (per dir-ho d’alguna manera) em van semblar bastant curiosos, podeu escoltar alguna cosa a la seva web, així que vosaltres mateixos...

Blasted Mechanism, ver para creer!!

Del segon dia s’ha de citar a Gogol Bordello, una mescla de rock i música tradicional de l’est d’Europa amb molta marxa i ganes de ballar. Tenen un directe molt esbojarrat i divertit .

Gogol Bordello i... festa!!!!!

I de l’últim dia em va agradar Linda Martini, amb un rock algo progressiu. Per un altre banda dir que Cansei de Ser Sexy em van decebre bastant, tot el ritme del disc va quedar bastant descafeïnat en directe...

El 15 acabava el festival, així que recollirem menjarem un altre francesinha (mmmmmm!!!) i... a fer kilometres!!! Em vaig perdre per Ourense (estaven fent obres...), passarem per Monforte de Lemos (amb unes vistes increïbles del riu Cabe), Lugo, una obra de COMSA i acabar a Ribadeo (frontera entre Galicia i Asturias), on vam sopar al costat del mar que-ti-cagas i a molt bon preu. (De fet, en general, i a Portugal en particular, els preus per menjar a tots els llocs a on vam estar son bastant assequibles, cosa que et demostra que la gent a Barcelona o es idiota o té molta pasta)

La nit va ser memorable, agafarem carretera, ens desviarem a la primera que vam poder i buscàrem un lloc tranquil i allunyat per dormir a l’aire lliure (beback que diuen els que entenen...). La escena seria 7 persones al mig del camp una al costat de l’altre (a mi em va tocar ronquidos en stereo, no diré de qui però una es pot imaginar qui es, oi?) amb els sacs i esterilles... la gent que ens veia al dia següent flipaven bastant...

Més cotxe i cap a Ribadesella, un poblet de la costa d’Asturies que ens havia recomenat el pinko. Tot i que el camping on vam estar no era cap maravella, el poble estava bé per estar un parell de dies en plan tranqui (això si, aqui hi ha bastant turisme i es nota als preus).

Un altre bonic despertar a la tenda de campanya!!

Com diria l'Estel·la: "hola, caballitoooo!!!!"

Yo y mi arte en servir sidra... (notese que quasi cau el mateix al terra que del que surt de la botella!!!!)

Lo més destacable del lloc es veu que es que la princesa Letizia va estar per aquí de petita i estan que no caguen amb el tema, s’han inventat unes galetes amb el seu nom (“letizias”), hi ha fotos als llocs on ha estat i surt a uns murals que Mingote ha fet del poble.

"Los principes de Asturias (y de Ribadesella)". Sincerament em sembla molt cutre...

El dissabte vam fer “el descenso del Sella”: vindria a ser com unes 1000 canoes baixant el Sella en plan dominguero: families senceres, parelles discutin, gent bebent... bastant peculiar. Al principi tothom va cridant i fent el burro, però a mida que passen les hores (nosaltres vam trigar unes 6 en fer el recorregut) et vas concentrant en remar i remar (amb un mal de braços!!!)

Sara i Ignacio pensant: "no puede ser que haya tanta gente bajando el maldito rio..."

Pillat "in caganti"

I llestos! Diumenge va ser un altre palizón de kilometres fins a Barcelona, on arribabem cap allà les onze de la nit... (en total vam fer 2400!!!!). La veritat es que això de fer km mola bastant... dona una sensació de llibertat!!!

Bueno, ja m’he cansat d’escriure (i encara he de incloure les fotos i els links al texte....) així que us espero al proper post, ok?