Tabiques de Souza

Com que no havia fet prous vacances a Moçambic, la setmana del 15 d’agost vam marxar al Festival Paredes de Coura i a fer una mica de ruta pel nord.

Sortíem divendres dia 10 de Barcelona la Estel·la i jo per trobar-nos de ruta a l’Ignacio i el Luizzmizz. Via Aranda de Duero vam arribar a la urbanització “El Montico”, passat Valladolid, on ens esperaven la Sara i el Marc. Es veu que aquí dins hi ha tota la plana major del Partit Popular de Castella Lleó. Nosaltres no vam tenir millor idea que celebrar-ho sopant por todo lo alto (gràcies a la família de la Sara) i acabar el dia fent un cremat i cantant “El meu avi” (en resposta a un “Cara al Sol” que s’havia escoltat anteriorment...)

Al dia següent una passejada amb esquirols, un bany a la piscina i cap a Paredes! Arribàrem cap a les 5, plantarem la tenda i vam anar cap el poble, que estaven de festes. Vam gaudir sopant francesinhas, uns sandwiches típics del nord de Portugal per després descobrir un duel de bandes de poble molt peculiar (feien versions de clàssics dels 80 i vam flipar bastant!)

En plena interpretació del "Bohemian Rhapsody" dels Queen.

Ignacio demostrant la seva admiració a Manowar (tot i que no tocaven al festival), o no...

La resta de dies del festival es poden resumir en: llevar-se, anar a esmorçar a un bar proper a base de caldo verde, bifanas, pà amb xoriço i altres menjars de la zona (tots molt bons), fer el gos la resta del matí (banyant-se a la platja fluvial del riu, per exemple) i fer temps fins la tarda que començaven els concerts. Anar menjant (a destacar les crepes de milkibar!!!) i anar escoltant música fins la una o dues que tornàvem a la tenda a fer unes cigarretes i tornar a dormir.

Vista de l'escenari principal en forma d'anfiteatre natural (així pots veure els concerts sentadet sense estressar-te!)

L'Estel·la provant-se una xaqueta (a falta de mirall li feia fotos per que es veies com li quedava) i el típic italià toca-huevos a la seva esquerra...

Musicalment el més destacable (partint de la base cap dels grups m’entusiasmaven) serien, del primer dia Blasted Mechanism, amb una estètica tribal-futurista (per dir-ho d’alguna manera) em van semblar bastant curiosos, podeu escoltar alguna cosa a la seva web, així que vosaltres mateixos...

Blasted Mechanism, ver para creer!!

Del segon dia s’ha de citar a Gogol Bordello, una mescla de rock i música tradicional de l’est d’Europa amb molta marxa i ganes de ballar. Tenen un directe molt esbojarrat i divertit .

Gogol Bordello i... festa!!!!!

I de l’últim dia em va agradar Linda Martini, amb un rock algo progressiu. Per un altre banda dir que Cansei de Ser Sexy em van decebre bastant, tot el ritme del disc va quedar bastant descafeïnat en directe...

El 15 acabava el festival, així que recollirem menjarem un altre francesinha (mmmmmm!!!) i... a fer kilometres!!! Em vaig perdre per Ourense (estaven fent obres...), passarem per Monforte de Lemos (amb unes vistes increïbles del riu Cabe), Lugo, una obra de COMSA i acabar a Ribadeo (frontera entre Galicia i Asturias), on vam sopar al costat del mar que-ti-cagas i a molt bon preu. (De fet, en general, i a Portugal en particular, els preus per menjar a tots els llocs a on vam estar son bastant assequibles, cosa que et demostra que la gent a Barcelona o es idiota o té molta pasta)

La nit va ser memorable, agafarem carretera, ens desviarem a la primera que vam poder i buscàrem un lloc tranquil i allunyat per dormir a l’aire lliure (beback que diuen els que entenen...). La escena seria 7 persones al mig del camp una al costat de l’altre (a mi em va tocar ronquidos en stereo, no diré de qui però una es pot imaginar qui es, oi?) amb els sacs i esterilles... la gent que ens veia al dia següent flipaven bastant...

Més cotxe i cap a Ribadesella, un poblet de la costa d’Asturies que ens havia recomenat el pinko. Tot i que el camping on vam estar no era cap maravella, el poble estava bé per estar un parell de dies en plan tranqui (això si, aqui hi ha bastant turisme i es nota als preus).

Un altre bonic despertar a la tenda de campanya!!

Com diria l'Estel·la: "hola, caballitoooo!!!!"

Yo y mi arte en servir sidra... (notese que quasi cau el mateix al terra que del que surt de la botella!!!!)

Lo més destacable del lloc es veu que es que la princesa Letizia va estar per aquí de petita i estan que no caguen amb el tema, s’han inventat unes galetes amb el seu nom (“letizias”), hi ha fotos als llocs on ha estat i surt a uns murals que Mingote ha fet del poble.

"Los principes de Asturias (y de Ribadesella)". Sincerament em sembla molt cutre...

El dissabte vam fer “el descenso del Sella”: vindria a ser com unes 1000 canoes baixant el Sella en plan dominguero: families senceres, parelles discutin, gent bebent... bastant peculiar. Al principi tothom va cridant i fent el burro, però a mida que passen les hores (nosaltres vam trigar unes 6 en fer el recorregut) et vas concentrant en remar i remar (amb un mal de braços!!!)

Sara i Ignacio pensant: "no puede ser que haya tanta gente bajando el maldito rio..."

Pillat "in caganti"

I llestos! Diumenge va ser un altre palizón de kilometres fins a Barcelona, on arribabem cap allà les onze de la nit... (en total vam fer 2400!!!!). La veritat es que això de fer km mola bastant... dona una sensació de llibertat!!!

Bueno, ja m’he cansat d’escriure (i encara he de incloure les fotos i els links al texte....) així que us espero al proper post, ok?

Rates i altres animals domèstics

No em mereixo l’aire que respiro... ja ho se!!! Juer, quasi dos mesos sense actualitzar el blog i han passat un munt de coses!!!!!!!

De moment tanquem Moçambic, ok?

A meitat del viatge vam tenir mudança per anar a un altre pis més gran, d’igual lloguer i... rates!!!

La primera batalla va ser amb la Quila sobre una cadira i la resta amb pals i escombres perseguint la rata per tota la casa, fins que es va amagar al bany i no la podíem treure. No ens va quedar més remei que comprar “cola de rata”: es com un pegamento que fiques sobre un cartró amb menjar al mig, ho deixes en un racó de la casa i la rata s’hi acaba enganxant... viva (l’estampa del bitxu agonitzant i enganxat no es gaire agradable...)

En plena cacera.

Quan pensàvem que s’havien acabat els nostres problemes vam comprovar que la olor de rata (per a mi inconfusible des de llavors...) no marxava i que a l’encendre el forn se sentien uns sorolls a dins... eren les cries. Van anar sortint una per dia i les vam haver de matar una a una... qüestió de supervivència...

A aquesta bestiola li queden uns minuts de vida...

Aquella setmana vam acabar la feina amb els estudiants i el cap de setmana vaig fer les vacances de les vacances.

Dissabte marxàvem aviat per agafar una xapa i anar a Swaziland, un petit país entre Moçambic i Rep. Sud Africana. Políticament es una monarquia totalitària: el rei (Mswati III) té tot el poder i nomena als alts càrrecs dels tres poders (legislatiu, judicial i executiu). L’alta incidència de SIDA al país (un 40%) fa que l’esperança de vida sigui de només 33 anys. Malgrat això el país feia bastant millor pinta que Moçambic, tot bastant més cuidat, millors infraestructures...
La primera parada va ser Manzini, on vam passar el matí en un mercat per després agafar un taxi fins el parc de Mlilwane, força bé ja que tots els animals son vegetarians i dòcils, per lo que la gent va passejant d’un lloc a l’altre amb tranquil·litat.

Entrada triomfal a Swaziland.

Els batejats "Lewinsky's". Per que? Doncs per que mengen de genolls!

Jo, fent nous amics.

Nosaltres només ens vam quedar una nit i vam fer “the sunrise travel”: unes voltes per la zona per acabar dalt una muntanya veient la posta de sol.

Aquesta posta de sol deu estar més fotografiada...

Al dia següent vam marxar aviat, ja teníem bastanta ruta per fer: del parc fins la carretera (30 minuts a peu), allà ens va recollir una família de blancs que ens va portar fins la carretera principal on vam agafa una xapa cap a Mbabane (la capital) per canviar de xapa fins a Piggs Peak, un poble del nord d’escala obligada per agafar una altre xapa fins la frontera amb Rep. Sud Africana a Jeppe’s Reef. El cert es que arribar a Sud-àfrica no es tan complicat, el problema es que anàvem amb la Quila, nicaragüenca, i ja ens havien dit que sense visat era molt probable que no la deixessin entrar al país, per això vam anar a la frontera més perduda que vam poder per veure si teníem sort allà.

Doncs no... el sistema informàtic demanava un visat que ella no tenia (i tenia que fer-lo des de Nicaragua, on no hi ha ambaixada de Rep. Sud-africana i per lo tant tenia que tramitar-ho tot via Washington...) així que només vam poder passar el Deivid i jo...

Jo i el Deivid tristos perque la Quila no ha pogut entrar a Sud-àfrica.

Rep. Sud-africana es una mescla de USA i Àfrica. Les ciutats i tot el que abans era “zona de blancs” fa pudor yanqui per totes bandes: carrers grans, zones comercials, casetes... però a la que surts i vas a les barriades entres de cop a Àfrica: casetes prefabricades que va fer l’apartheid per als negres, brutícia, pudor...

Des de la caiguda de l’apartheid les coses s’estan complicant... els blancs estan pagant el preu de tanta discriminació i es veu que hi ha molta delinqüència i inseguretat, de fet totes les cases tenen filferro electrificat per protegir-se i la gent va armada dins el cotxe. Quasi tots els blancs que vam conèixer deien pestes del seu país i estaven mirant de marxar fos com fos. També es veritat que a l’alberg on vam dormir a Nelspruit un tio deia que tot era un tema d’actitud (s’ha de dir que el paio anava tot fumat i que segons ell amb bona actitud també podies dormir al ras al mig de la sabana africana amb els lleons...). L’alberg estava ple de flipats: hi havia una parella d’una anglesa i un sud-americà que volien anar des de allà fins a Irak... fent auto-stop!!!!

No vam seguir el seu consell però vam llogar un cotxe per anar al Kruger (un parc natural reserva d’animals del tamany d’Israel!) a veure “vida salvatge”...
...bueno, si que vam veure de tot però la veritat, quan al mig del parc et creues amb un Mercedes amb dos avis anglesos de safari t’adones que molta aventura no té la cosa...

Una cebra levitant.

Mmmmm... un ocell... ho sento però els meus pobres coneixaments no em permeten ser més concret...

A aquest "peaso" d'elefant no li va fer molta gràcia que el miresim i va acabar perseguint-nos tot cridant i trompa enlaire!

Eeeeeee... estooooo.... un altre ocell...

Típica vista de sabana africana amb girafa inclosa!

El més interessant va ser el dia del meu cumple que vam fer una passejada a peu amb dos guardes armats i ens vam creuar amb una manada de rinoceronts (jo no les tenia totes, ja que ells eren CINC rinos i nosaltres només teniem DUES escopetes...)

La primera vigila de cumple en molt temps que marxo a dormir abans de les 12... es pot veure la tenda de campanya i el nostre "magnífic" VW Chico, més conegut aqui como Golf 2 generació.

Una escopata i dos rinos... no anem bé!

I poca cosa més! Vam tornar a Moçambic, celebrar el meu cumple amb els companys, jo em vaig passar 2 dies escribint com un boig per acabar el meu treball de final de postgrau (que per cert, he aprovat!) i...

Jo, celebrant el meu cumple amb Mambique, la mascota del grup

ostres! quasi se m’oblida! L’últim cap de setmana vam anar a Inhaca, una illa que esta a l’altre banda de la bahia de Maputo. Bastant en plan relax...

Els nois contents de coneixer unes noies tan maques.

Expedició en 4x4 per la illa (a Inhaca tots les carreteres son de sorra).

Matí fotogràfic per la illa.

Maputo des de la mar.

I, ara si, això es tot! La veritat es que han sigut unes vacances molt enriquidores, ja no només per la feina feta al barri (feia temps que no currava tant a gust!) sino sobretot per la diversitat de gent que vaig conèixer. Va estar molt bé descobrir mentre parlàvem els costums, idees, creences de tanta gent tan dispar!!! Així que moltes gràcies a:
Marc i Maria (Catalunya), la genial i lindissima Quila (Para... Nicaragua), Deivid (mig canadenc mig canari mig català!!), Ana (Madrid) i Vasco (Portugal), l’empresari gallec i els andalusos que tenien un hotel per Pemba, tota la colla de Médicos del Mundo, “les tres italianes”, la Viola i el Luca (Italia), els estudiants Romana, Jojo, Noé, Wacela, Edmilson i Geraldo, tots el “cidades” dels portals i la gent d’AMDEC i del barri de Maxaquene A (Moçambic), els flipats de l’alberg de Nelspruit i els guardes del Kruger (RSA)... i molta més gent que va contribuir a aquestes línies (i aquesta alegria) fossin possibles!!!