Rates i altres animals domèstics

No em mereixo l’aire que respiro... ja ho se!!! Juer, quasi dos mesos sense actualitzar el blog i han passat un munt de coses!!!!!!!

De moment tanquem Moçambic, ok?

A meitat del viatge vam tenir mudança per anar a un altre pis més gran, d’igual lloguer i... rates!!!

La primera batalla va ser amb la Quila sobre una cadira i la resta amb pals i escombres perseguint la rata per tota la casa, fins que es va amagar al bany i no la podíem treure. No ens va quedar més remei que comprar “cola de rata”: es com un pegamento que fiques sobre un cartró amb menjar al mig, ho deixes en un racó de la casa i la rata s’hi acaba enganxant... viva (l’estampa del bitxu agonitzant i enganxat no es gaire agradable...)

En plena cacera.

Quan pensàvem que s’havien acabat els nostres problemes vam comprovar que la olor de rata (per a mi inconfusible des de llavors...) no marxava i que a l’encendre el forn se sentien uns sorolls a dins... eren les cries. Van anar sortint una per dia i les vam haver de matar una a una... qüestió de supervivència...

A aquesta bestiola li queden uns minuts de vida...

Aquella setmana vam acabar la feina amb els estudiants i el cap de setmana vaig fer les vacances de les vacances.

Dissabte marxàvem aviat per agafar una xapa i anar a Swaziland, un petit país entre Moçambic i Rep. Sud Africana. Políticament es una monarquia totalitària: el rei (Mswati III) té tot el poder i nomena als alts càrrecs dels tres poders (legislatiu, judicial i executiu). L’alta incidència de SIDA al país (un 40%) fa que l’esperança de vida sigui de només 33 anys. Malgrat això el país feia bastant millor pinta que Moçambic, tot bastant més cuidat, millors infraestructures...
La primera parada va ser Manzini, on vam passar el matí en un mercat per després agafar un taxi fins el parc de Mlilwane, força bé ja que tots els animals son vegetarians i dòcils, per lo que la gent va passejant d’un lloc a l’altre amb tranquil·litat.

Entrada triomfal a Swaziland.

Els batejats "Lewinsky's". Per que? Doncs per que mengen de genolls!

Jo, fent nous amics.

Nosaltres només ens vam quedar una nit i vam fer “the sunrise travel”: unes voltes per la zona per acabar dalt una muntanya veient la posta de sol.

Aquesta posta de sol deu estar més fotografiada...

Al dia següent vam marxar aviat, ja teníem bastanta ruta per fer: del parc fins la carretera (30 minuts a peu), allà ens va recollir una família de blancs que ens va portar fins la carretera principal on vam agafa una xapa cap a Mbabane (la capital) per canviar de xapa fins a Piggs Peak, un poble del nord d’escala obligada per agafar una altre xapa fins la frontera amb Rep. Sud Africana a Jeppe’s Reef. El cert es que arribar a Sud-àfrica no es tan complicat, el problema es que anàvem amb la Quila, nicaragüenca, i ja ens havien dit que sense visat era molt probable que no la deixessin entrar al país, per això vam anar a la frontera més perduda que vam poder per veure si teníem sort allà.

Doncs no... el sistema informàtic demanava un visat que ella no tenia (i tenia que fer-lo des de Nicaragua, on no hi ha ambaixada de Rep. Sud-africana i per lo tant tenia que tramitar-ho tot via Washington...) així que només vam poder passar el Deivid i jo...

Jo i el Deivid tristos perque la Quila no ha pogut entrar a Sud-àfrica.

Rep. Sud-africana es una mescla de USA i Àfrica. Les ciutats i tot el que abans era “zona de blancs” fa pudor yanqui per totes bandes: carrers grans, zones comercials, casetes... però a la que surts i vas a les barriades entres de cop a Àfrica: casetes prefabricades que va fer l’apartheid per als negres, brutícia, pudor...

Des de la caiguda de l’apartheid les coses s’estan complicant... els blancs estan pagant el preu de tanta discriminació i es veu que hi ha molta delinqüència i inseguretat, de fet totes les cases tenen filferro electrificat per protegir-se i la gent va armada dins el cotxe. Quasi tots els blancs que vam conèixer deien pestes del seu país i estaven mirant de marxar fos com fos. També es veritat que a l’alberg on vam dormir a Nelspruit un tio deia que tot era un tema d’actitud (s’ha de dir que el paio anava tot fumat i que segons ell amb bona actitud també podies dormir al ras al mig de la sabana africana amb els lleons...). L’alberg estava ple de flipats: hi havia una parella d’una anglesa i un sud-americà que volien anar des de allà fins a Irak... fent auto-stop!!!!

No vam seguir el seu consell però vam llogar un cotxe per anar al Kruger (un parc natural reserva d’animals del tamany d’Israel!) a veure “vida salvatge”...
...bueno, si que vam veure de tot però la veritat, quan al mig del parc et creues amb un Mercedes amb dos avis anglesos de safari t’adones que molta aventura no té la cosa...

Una cebra levitant.

Mmmmm... un ocell... ho sento però els meus pobres coneixaments no em permeten ser més concret...

A aquest "peaso" d'elefant no li va fer molta gràcia que el miresim i va acabar perseguint-nos tot cridant i trompa enlaire!

Eeeeeee... estooooo.... un altre ocell...

Típica vista de sabana africana amb girafa inclosa!

El més interessant va ser el dia del meu cumple que vam fer una passejada a peu amb dos guardes armats i ens vam creuar amb una manada de rinoceronts (jo no les tenia totes, ja que ells eren CINC rinos i nosaltres només teniem DUES escopetes...)

La primera vigila de cumple en molt temps que marxo a dormir abans de les 12... es pot veure la tenda de campanya i el nostre "magnífic" VW Chico, més conegut aqui como Golf 2 generació.

Una escopata i dos rinos... no anem bé!

I poca cosa més! Vam tornar a Moçambic, celebrar el meu cumple amb els companys, jo em vaig passar 2 dies escribint com un boig per acabar el meu treball de final de postgrau (que per cert, he aprovat!) i...

Jo, celebrant el meu cumple amb Mambique, la mascota del grup

ostres! quasi se m’oblida! L’últim cap de setmana vam anar a Inhaca, una illa que esta a l’altre banda de la bahia de Maputo. Bastant en plan relax...

Els nois contents de coneixer unes noies tan maques.

Expedició en 4x4 per la illa (a Inhaca tots les carreteres son de sorra).

Matí fotogràfic per la illa.

Maputo des de la mar.

I, ara si, això es tot! La veritat es que han sigut unes vacances molt enriquidores, ja no només per la feina feta al barri (feia temps que no currava tant a gust!) sino sobretot per la diversitat de gent que vaig conèixer. Va estar molt bé descobrir mentre parlàvem els costums, idees, creences de tanta gent tan dispar!!! Així que moltes gràcies a:
Marc i Maria (Catalunya), la genial i lindissima Quila (Para... Nicaragua), Deivid (mig canadenc mig canari mig català!!), Ana (Madrid) i Vasco (Portugal), l’empresari gallec i els andalusos que tenien un hotel per Pemba, tota la colla de Médicos del Mundo, “les tres italianes”, la Viola i el Luca (Italia), els estudiants Romana, Jojo, Noé, Wacela, Edmilson i Geraldo, tots el “cidades” dels portals i la gent d’AMDEC i del barri de Maxaquene A (Moçambic), els flipats de l’alberg de Nelspruit i els guardes del Kruger (RSA)... i molta més gent que va contribuir a aquestes línies (i aquesta alegria) fossin possibles!!!